Joan Vich: “Marxo amb les mans netes. No tothom pot dir el mateix”

Quins motius han provocat que deixi el càrrec després de 35 anys com a alcalde de Vilanova del Camí?

Ja tocava… A les últimes eleccions ja vaig dir que era l’última vegada que em presentava. De fet, si hagués funcionat el pacte que teníem amb Vilanova Alternativa ara ja faria un any que no seria alcalde.

Trenta-cinc anys, no són molts anys en un càrrec?

És una vida. Els millors anys de la meva vida. Però obrir ara el debat sobre la limitació de mandats em semblaria una hipocresia. No cauré en aquest debat.

Però hi ha gent que pot pensar que hi ha polítics que s’agafen a la cadira per no deixar-la. Què els hi diria?

Jo no havia pensat mai que hi estaria tants anys. Jo tenia un contracte temporal que els veïns i veïnes de Vilanova, cada quatre anys, me’l podien revocar i cap a casa. Això ha motivat molt la meva manera d’estar en política. Sabia que era temporal. Evidentment no ho ha sigut. A cada elecció anàvem a guanyar o a perdre. He anat al càrrec amb humilitat, amb senzillesa, sense pretensions i, sobretot, amb honestedat i honradesa. És del que puc presumir.

Podia guanyar o perdre… però Joan Vich ha guanyat totes les eleccions.

Sí, amb diferents resultats, evidentment, i les últimes van ser molt complicades però sempre he conservat la confiança majoritària. Aquest és un dels grans orgulls que tinc.

Acostumat a viure la política des de la primera fila durant tant temps, com la viurà ara Joan Vich?

La viuré des d’una distància, sense la immediatesa del dia a dia, de la gestió. Espero administrar-ho amb més serenor. I crec que puc aportar alguna cosa, alguna cosa haurem fet bé en aquests anys perquè hàgim perdurat tant i perquè hàgim tingut la confiança dels veïns. Estic al servei. Aportaré el que em deixin, vulguin i em demanin. La meva pretensió és tenir una posició activa, principalment en les eleccions vinents. Activa però des de la distància evidentment.

Com era la Vilanova del 79? Quins eren els problemes i els neguits dels vilanovins? Quins eren els reptes per a un alcalde jove, a l’inici de la democràcia?

Era una Vilanova que va créixer al voltant de la industrialització de finals dels seixanta, una industrialització que va demanar molta mà d’obra, que va venir de tots els punts del país, i que va trobar als voltants d’Igualada aquells terrenys més bé de preu per poder fer allò que estaven acostumats a fer que és viure en una casa pròpia. Aquí només hi havia tres carrers pavimentats i, pràcticament, no hi havia res més. D’un barri d’Igualada vam fer un poble. Vam haver de començar des de zero, vam haver de fer els serveis essencials, com clavegueram, subministrament d’aigua, pavimentació, il·luminació… Es va haver de construir una comunitat, un poble. Vam fer una actuació d’emergència local per dotar als veïns i veïnes de Vilanova d’aquelles infraestructures bàsiques perquè la gent es pogués sentir confortable després del gran esforç que havien fet per construir un habitatge. Aquest esforç de la gent ens va empènyer a emprendre tots aquests projectes essencials i posteriorment anar bastint equipaments perquè la gent pogués tenir la consciència de viure en un poble. Inicialment quan preguntaves a la gent d’on eren et responien de Càceres, de Jaén, de Granada… i al cap d’uns anys et diuen sóc de Vilanova del Camí però vaig néixer a Extremadura.

S’ha fet bé el procés d’integració dels immigrants a Vilanova del Camí?

Sí. El creixement urbanístic de Vilanova ho ha facilitat. Vilanova ha anat creixent en cercles concèntrics entorn del nucli antic, de gent de Vilanova de tota la vida, de catalanoparlants. No hi ha hagut separació entre comunitats. Hi ha hagut una integració plena, amb respecte escrupolós pels nouvinguts i dels nouvinguts cap als vilatans de tota la vida.

Trenta-cinc anys després, quins són avui els problemes dels vilanovins?

Els efectes de la crisi. A Vilanova del Camí la majoria de la gent és treballadora. Havia treballat a la indústria quan hi havia feina. Ara hi ha molta gent que no troba feina. També hi ha molts joves que en un moment determinat del creixement del nostre país es van deixar portar per la bombolla immobiliària, guanyant molts diners i fins i tot abandonant els estudis, i en aquests moments es troben sense feina, amb dificultats per trobar-ne i sense una preparació que acompanyi. El drama és econòmic, és social: la gent que no troba feina, aquelles famílies que tots els seus membres estan a l’atur, aquella gent a qui se li acaba el subsidi i veuen el futur amb una preocupació enorme per ells i pel seus fills.

Quin paper poden fer les administracions més properes, com els ajuntaments, davant d’aquestes situacions?

L’administració local ha fet un gran servei al país perquè ha estat capaç d’estendre una xarxa social de protecció, amb pocs mitjans i amb pocs recursos, però hem fet mans i mànigues i hem aconseguit una gran aportació a la convivència social evitant que es generessin bosses de marginació i pobresa en els nostres municipis. Algun dia el país haurà de reconèixer l’esforç d’una administració petita, que ara sembla que el govern central ens acusa de tots els problemes del dèficit i del malbaratament dels recursos públics. I en canvi, els ajuntaments hem fet un petit miracle per evitar un conflicte social que s’hagués generat si no hi hagués hagut aquesta mà estesa que les administracions locals hem estat capaços de fer amb els veïns. I els veïns ho saben, ho entenen i valoren aquest esforç que s’està fent des dels ajuntaments.

Diu que els veïns ho valoren. No considera que hi ha una greu desafecció de la ciutadania vers la política?

Vilanova és un dels municipis amb més interès per la política perquè a les darreres eleccions municipals teníem nou grups polítics i a les properes possiblement n’hi haurà més. Per tant, és evident que hi ha un interès dels ciutadans per incorporar-se a la política, amb diferents percepcions i sensibilitats.

Aquest fraccionament és enriquidor democràticament però difícil de governar…

El fraccionament és un problema per a la governabilitat però Vilanova és una població que expressa tota la pluralitat que hi ha a la societat i fins i tot, el conflicte que pot haver-hi. I aquest conflicte a Vilanova del Camí es gestiona de l’única manera que pot ser: civilitzadament i democràtica. En aquest sentit Vilanova del Camí és una població rica políticament.

Vostè també ha estat president del Consell Comarcal. L’Anoia, cap on va?

Potser en els anys de bonança no es va fer el que s’havia de fer, des del punt de vista de diversificació industrial, d’atreure noves inversions industrials que diversifiquessin encara més el teixit industrial i no estiguéssim pendents de dos o tres sectors. I ara la crisi es manifesta amb més cruesa que en altres llocs. Falta inversió industrial que diversifiqui el risc. La situació és complicada però penso que les coses s’estan fent bé des de les administracions. Estem ben posicionats territorialment pel que fa a infraestructures i a comunicacions, tot i que hi ha mancances importants, com el tren. Falta consolidar infraestructures però penso que quan la situació comenci a millorar a tot arreu nosaltres estarem suficientment ben posicionats. Hem fet deures, com la creació de sòl industrial que havíem exhaurit, o amb la recerca de noves oportunitats i començarem a notar, no molt tard, aquell retorn d’aquest flux d’inversió industrial, Quan es produeixi, perquè quan hi havia inversió voltant havíem exhaurit els polígons industrials i ara que tenim oferta de sòl industrial, no hi ha cua. Es comença a produir un interès per la zona de gent que s’està plantejant invertir-hi. L’Anoia segueix sent un punt molt atractiu per implementar-s’hi. És un dels actius i una de les esperances que tenim de cara a un futur no massa llunyà.

Com han estat les relacions amb la veïna Igualada?

És una història d’amor i desamor. La relació del gran amb el petit té sempre una dosi de cert conflicte. El gran, a vegades, té poca consideració envers el petit, el petit se sent dolgut… S’ha de reconèixer a un alcalde d’Igualada que va donar un tomb definitiu a aquestes relacions, que és el Jordi Aymamí, amb l’enfortiment i el creixement de la Mancomunitat. I si no es va donar més impuls no va ser per responsabilitat d’Igualada. Hi havia sectors i municipis que volíem anar més enllà, però potser van posar el fre aquells municipis per on passava el creixement -que són els que tenen terme municipal- que es consideraven més gelosos de la seva autonomia. Aquest ha estat un dels errors que s’han comès durant aquests anys i és una assignatura pendent que tenim al territori.

Després de 35 anys, li ha quedat alguna cosa per fer?

La construcció d’un municipi no s’acaba mai. És com quan fas muntanyisme, assoleixes un cim i veus que encara n’hi ha un altre de més alt. En aquests anys s’ha dotat al municipi d’uns serveis i d’uns equipaments dignes que fa que la gent se senti de Vilanova. Però sempre queden coses per fer.

Què està passant dins el PSC a l’Anoia?

És un partit molt tancat, poc obert. És un partit que no és democràtic, és poc democràtic o on no hi ha democràcia. L’últim exemple són les eleccions primàries de Vilanova del Camí. Ha sigut una burla a la democràcia, que indica clarament la situació interna del partit, un partit que s’ha d’obrir, un partit que ha de canviar. Hi ha gent que fa molt temps que és aquí i crec que faria un servei molt important al partit si fes un pas enrere. Les primàries de Vilanova del Camí ha sigut una oportunitat perduda, primer per saturar les ferides que es van generar el 2011 quan nosaltres vam proposar un pacte, fent unes eleccions primàries, obertes. Aquesta proposta no va ser acceptada per por, per covardia política, per un excés d’ambició, i es van voler fer unes eleccions tancades, amb trampa. Els que van triar, en aquest cas, una de les candidates, tenien accés al cens i van administrar les entrades i sortides i en l’últim període van fer una tupinada, van posar la mà a l'urna, van entrar unes onze persones de tres famílies de membres de l’executiva i la veritat és que van trencar l’invent, van obligar en aquest cas a la nostra candidata a retirar-se perquè pots jugar en igualtat de condicions però quan les cartes estan marcades no pots jugar. Això és el que va passar i indica una mica el tarannà d’aquest partit a la comarca. Aquest partit, com continuï així, va pel camí de ser irrellevant, hi ha conflictes que no es resolen; no hi ha, insisteixo, democràcia interna, no hi ha obertura i molts pocs ho controlen tot, estem parlant de dues o tres persones. Així no es pot anar.

Se sent incòmode dins el PSC?

Jo em sento molt incòmode. Evidentment, sempre hem sigut minoria en aquest partit: érem dues agrupacions, ara en som una. En aquests moments l’agrupació local d’Igualada ha traït d’alguna manera aquesta tradició i ha traït el llegat que va representar el Jordi Aymamí d’obertura a la ciutat, d’un model de govern diferent, més obert, d’introduir canvis radicals en una ciutat que havia estat adormida durant molts anys. Doncs bé, l’agrupació local ha traït això, donant suport i emparant i callant davant de fraus i, en aquest cas, de burles democràtiques, de corrupció democràtica com ha sigut en aquest cas. L’agrupació d’Igualada i en especial el primer secretari ha traït aquesta tradició, aquesta obertura que va representar i aquesta diferència emparant aquestes pràctiques corruptes democràtiques. Ho sento, ho lamento. Vilanova del Camí en aquests moments ha quedat sola… bé, un sector, perquè hi ha hagut també un sector de l’executiva que també ha traït aquesta tradició diferenciada, aquesta aposta per un partit obert, per un partit participatiu que és l’única manera de remuntar la situació del PSC a Vilanova, a Igualada i a la comarca. S’ha deixat perdre una oportunitat magnífica fent trampes, que és el que sempre s’ha fet en aquest territori. El ramat no es pot donar en mans del llop. I és el que s’ha fet. Qui tenia la clau obria, els que podien semblar diferents no entraven. Cal tenir en compte que la gent que va donar suport la candidatura del 2011 ha tardat tres anys a ser admesa al partit. Per això hem perdut sempre, perquè hem anat nets, amb un programa, amb unes propostes diferents, però amb netedat, cosa que no hem trobat en els altres.

Aquesta situació dins el PSC a l’Anoia es pot traslladar al PSC nacional.

El PSC a Catalunya s’ha allunyat del que ha estat la seva tradició política i que ha fet que fos un partit gran, un partit que agrupava sensibilitats diferents, un partit que era transversal i un partit en què hi cabia tothom. Ara el partit, com aquí, s’ha anat fent excloent, exclusiu. I sectors que ens podríem trobar des de la diferència però amb la confluència d’un projecte comú som foragitats. Hi ha molta gent que ha abandonat i que està abandonant el PSC. I això fa que el nostre partit, un partit que havia tingut un paper importantíssim en la integració, en el procés d’immersió lingüística, en la cohesió social, en la vertebració de la Catalunya d’avui s’estigui perdent. Avui el PSC s’assembla més a la federació catalana del PSOE que no pas al PSC-Congrés del Joan Raventós.

I què en pensa de la postura de la direcció del PSC respecte el procés sobiranista que viu el país?

Jo no em sento independentista tot i que les reaccions del govern de l’estat espanyol m’hi fan sentir, alguna vegada he dit jo voldria marxar. D’entrada no sóc independentista però el dret a decidir el vam defensar en l'últim congrés. Havíem d’estar al costat del dret a decidir, marcant diferències si fes falta, però des de dins i no quedant a fora, al costat del PP, de Ciutadans i de tota aquesta gent. Això està fent molt mal, ens ha fet mal i ens farà mal.

El futur de Catalunya el decidiran els catalans?

Crec que sí, que hem de decidir el nostre futur. Que podem decidir col·lectivament el nostre futur és un dret democràtic que ningú ens hauria de negar.

Com marxa?

Tranquil. Un dels elogis més grans que m’han fet ha estat el de la Francina Gabarró, que marxo amb les mans netes. No tothom pot dir el mateix.

Toni Cortès Minguet