Quan els camps ja estaven segats, segons l’alegria que hi havia a l’hora de dinar, podies copsar com havia anat la collita.

Si hi havia una bona collita, també implicava que potser seria més fàcil aconseguir el regal que demanaves per Reis. Sóc de la generació que ens acostumaven a haver d’esperar les coses que ens feien més il·lusió. Potser, justament, per això, recordo tots i cadascun d’aquells regals màgics.

M’agrada l’estiu, és l’estació que em porta més bons records de la infantesa.

Buscar grills i jugar a comparar qui l’havia trobat més gran, sentint les pessigolles a la mà.

Observar les cuques de llum, tot resseguint els vorals dels camins, comptant quantes en podíem arribar a veure en un mateix vespre.

Anar a les vores dels camps de blat, i agafar algunes tiges, per fer canyes que després utilitzaríem per beure la llet o llet freda amb xarop de grosella.

Anar al rierol a buscar capgrossos (o culleretes) i durant uns dies, observar com apareixien les potes, la cua, i es transformaven lentament en granotes, que després retornàvem al seu rierol d’origen.

Observar la flexibilitat i majestuositat dels joncs brollant a les basses.

Esperar el diumenge al matí, per trobar-nos petis i joves al torrent, sota un saltant que em semblava molt gran, i que quan ara hi passo, m’adono de fins on ens pot fer volar la mirada ingènua.

Esperar el diumenge a la tarda per trobar-nos aprop de la casa d’algú, i jugar a fet-i-amagar fins que ja era fosc, i només podíem descobrir l’altre a través de la veu o els sons.

El que més enyoro però, són tots aquells vespres, quan després de sopar, agafàvem cadascú una cadira, i la trèiem a fora. Una estona per escoltar les converses dels grans amb el so dels grills com a banda sonora de fons. El més semblant a la felicitat.

No sé si era una infantesa millor o pitjor que l’actual, però si tinc clar que va ser una infantesa diferent, on les coses eren més lentes, on observàvem més, on ens calia esperar, on sentíem les olors, on el tacte servia per conèixer i descobrir, on creixien les sensacions, amb tants i tants moments de consciència plena i de total compenetració i connexió amb l’entorn. Un privilegi.

Potser és per això que les imatges més especials, quan les tornes a observar amb la mirada atenta, amatent, et porten cap a la teva essència.