Vint anys dels focs del 98: Quan els pins van desaparèixer

L'incendi de la serra de Castelltallat arribava el 20 de juliol de fa dues dècades a la comarca. Els focs de 1998 a la Catalunya Central -Bages, Solsonès i Segarra, a més de l'Anoia- van afectar a unes 27.000 hectàrees i deixarien una ferida encara viva. En qüestió de 72 hores, més d'un 1% de la superfície boscosa del nostre país va ser escombrada. L'afectació a l'Anoia va ser menor, unes 500 hectàrees, però l'impacte visual encara és present: poblacions i nuclis limítrofs com Aguilar, Torà Pinós o La Molsosa, amb els que es comparteixen camins, veïnat i paisatge, van quedar despullats dels seus boscos i els seus arbres. Veïns d'aquests punts serien molt crítics després amb la gestió de Xavier Pomés i la conselleria d'Interior. Els incendis van demostrar també la solidaritat i la potència del teixit d'ADF de l'Anoia i va implicar l'esforç de molts dels parcs de Bombers de la comarca. Les dimensions dels focs van fer que se cerquessin voluntaris per tots els punts del nostre entorn. 

El foc que havia començat a Aguilar de Segarra el 18 de juliol va enllaçar-se amb un altre a Cardona. Al cap de dos dies, l'Anoia també cremava. Les flames es van acarnissar amb Sant Pere Sallavinera. Els esforços dels efectius, les ADF i els voluntaris es van centrar en protegir les masies de l'entorn de l'emblemàtic Castell de Boixadors i també la construcció. Una altra llengua de l'incendi començava a afectar Calonge de Segarra i Castellfollit de Riubregós, també, ja al vespre. 

Va ser precisament Castellfollit de Riubregós, el municipi més proper a la Segarra i el Solsonès, el que va resultar més afectat per aquells focs, sobretot en la darrera jornada. L'alcalde de Castellfollit d'aleshores, Felip Torreguitart, parlava en aquell moment de 200 hectàrees cremades en cosa d'una hora. Es van haver d'evacuar infants i gent gran, mentre els efectius -Bombers, ADF i també la Guàrdia Civil- s'havien de moure masia a masia remullant el terreny. 

Ramon Fitó, que era alcalde de Calonge de Segarra el 1998, recorda amb precisió aquells dies: "hi va haver un moment que semblava que s'acabava el món". El foc es va iniciar "un dissabte, a la zona d'Aguilar, i venia pel nord del nostre municipi. Durant el 20, ja al migdia, semblava controlat. Recordo que molts vam anar a dinar amb la sensació que el pitjor havia passat. A la tarda, tornàvem pensant que l'acabaríem d'extingir, i de cop, es va revifar, amb la marinada. No hi havia manera d'aturar-lo".

Afegeix que "es van ajuntar els dos focs, el d'Aguilar i el de Cardona, i van avançar cap al Solsonès. Només quan el vent va canviar i perquè ja s'havia estés molt, havia cremat tot el que podia cremar, es va parar". Tants anys després, Ramon Fitó considera que "ara hi torna a haver verd, però el que eren pins, ara són roures".