EVA PEDRAZA - JUAN CARLOS GONZALEZ

Quan el 14 d’abril de 1931 es proclamà la República a l’estat espanyol, els republicans igualadins es concentraren a la plaça de la Constitució, actual plaça de l’Ajuntament, a les set de la tarda. Una de les primeres reclamacions populars fou el retrat del rei Alfons XIII que presidia el Saló Sessions, una reclamació que feien sota els crits de «Volem el pallassu!». Segons explica El Dia de Igualada del 16 d’abril, alguns regidors s’oposaven a entregar el retrat, tot i que finalment fou entregat a la gent. Tanmateix, i com relata un petit article del diari El Sembrador publicat uns dies després d’aquells fets, molta gent es va adonar que aquell retrat llançat a la multitud no era el que presidia la sala de plens, motiu pel qual van titllar aquell fet com “el primer timo de la República igualadina”. L’èmfasi republicà no es deturà aquí, sinó que continuà tant a l’Ajuntament com al mateix carrer. Per una banda, es van hissar les banderes catalana i republicana a la façana de l’Ajuntament, es va col·locar l’al·legoria de la República allà on abans hi havia el retrat del rei Alfons XIII, es va demanar que es cantessin les hores en nom de la República, que les actes es prenguessin en català, així com també l'amnistia dels presos polítics i que fos retolada la plaça de l’Àngel amb el nom dels capitans Galán i García Hernández, els quals van intentar un cop contra la monarquia espanyola, un conjunt de canvis estètics en sintonia amb els revolucionaris republicans. 

Malgrat que a algunes persones els semblin banals les qüestions estètiques i simbòliques, com si aquestes fossin menors i gens transcendentals, la realitat és que tota revolució política comença per una revolució ètica, i aquest capgirament de valors va ineludiblement acompanyat de canvis estètics i formals que materialitzen i evidencien simbòlicament el traspàs del poder d’un paradigma polític a un altre. Això és així sempre, sense excepció i quan no es dona és perquè, en realitat, no hi ha hagut un canvi profund, ni polític ni social, com és el cas de la transició espanyola. Per aquest motiu, no només no són banals els canvis estètics quan es vol fer un canvi de valors, sigui en el sentit que sigui, sinó que són sempre inherents a tot canvi de paradigma polític. Aquesta pràctica, òbviament, no va ser un invent exclusiu dels republicans de l’estat espanyol, sinó que s’ha utilitzat al llarg de tota la història: des de la prehistòria, passant per Pèricles a Atenes, Roma i el cristianisme medieval, la revolució francesa, arribant fins al segle XX amb les primeres avantguardes o quan el feixisme s’implementa i quan és derrotat a quasi tota Europa i es retiraren tots els elements que poguessin fer reminiscència al mateix feixisme. Aquesta pràctica continua i actualment hi ha estats que han fet lleis que prohibeixen elements feixistes, com és el cas de França i Alemanya, i fins i tot Holanda va haver de retirar una estàtua de l’Estadi Olímpic d’Amsterdam realitzada el 1928 per possible apologia del feixisme, sense oblidar l’actual retirada d’estàtues realitzades pel moviment Black Lives Matter als EEUU. En resum, malgrat l’aparença de banalitat, els canvis estètics esdevenen essencials en tot canvi polític.   

Aquesta “banalitat” de la lluita per la simbologia al carrer sembla que ha arribat a la seva fi a Igualada amb la retirada de la darrera placa franquista, assegurant el govern de l’Ajuntament que no queda cap placa amb símbols feixistes a la ciutat. Ara bé, no tota la simbologia franquista de la ciutat es troba en les plaques de les façanes, sinó també en els noms dels carrers, institucions i monuments: ens referim als homenatges al General Pere Vives i Vich, especialment al monument del Passeig Verdaguer. 

Pere Vives Vich i el franquisme

Pere Vives i Vich va néixer en el si d'una família d’empresaris, propietaris de fàbriques de filatures i teixits de cotó situades a Igualada i Manresa. La propaganda franquista de l’especial sobre el general Vives del diari Igualada del 18 de gener de 1958 va enaltir la seva vida remarcant el seu afany moral de superació d’obstacles, com per exemple estudiar el que la família no volia, ser acceptat en l’Acadèmia militar, emmalaltir de tant estudiar, etc., fins arribar a ser General d’Enginyers després d’haver estat a la guerra d’independència de Cuba. El setembre de 1923, Primo de Rivera va donar un cop d’Estat, recolzat en gran part per la burgesia catalana, com per exemple la Cambra de Comerç i Indústria de Catalunya, amb l’esperança que la dictadura posés fi als corrents demolidors del dret de propietat. En realitat, la burguesia catalana va crear una atmosfera neuròtica sobre la  la revolució bolxevic que va esclatar a Rússia i Europa, fins al punt d’envoltar el dictador en una aurèola de “salvador” contra el comunisme. Aquell mateix any Pere Vives fou nomenat sotssecretari del Ministeri de Foment del Directori format pel govern dictatorial de Primo de Rivera, càrrec equivalent al de Ministre de Govern. Una data important per a Igualada i, especialment per a la seva burgesia, va ser l’abril de 1925, any en que el terme municipal d’Igualada es va ampliar gràcies a la intervenció del general Vives, com un petit favor per part de la dictadura a la burgesia de la ciutat pel seu recolzament al cop d’estat, la qual es veia impedida en el seu creixement industrial. La tríada entre el poder econòmic, el poder polític i la burgesia a Igualada és un fet. Només cal recordar que aquell mateix any de 1925, l'alcalde de la ciutat era Emili Orfila Gomila, casat amb la igualadina Josefa Sàbat Salinas, membre de la família propietària de la fàbrica tèxtil Industrias Salinas Sàbat, a la que Orfila va contribuir a expandir, entre d’altres com Joan Boyer i Ferrer que deu anys després de deixar l'alcaldia  traslladà la seva fàbrica a la zona del Rec a l'edifici de Cal Boyer, o la família Godó propietaris de l'Igualadina Cotonera o Cal Godó i fundadors de La Vanguardia.  

La dictadura de Miguel Primo de Rivera, amb el recolzament de la burgesia catalana, va ser el primer assaig d'institucionalització conscient del nacionalisme espanyol autoritari l'instrument del qual va ser l'Exèrcit, fortament corporatiu i militarista, i per tant l’origen pràctic del futur feixisme del règim franquista. Els paral·lelismes entre la dictadura de Primo de Rivera i la de Franco són molts, com per exemple el culte al dictador, la negació del liberalisme i el parlamentarisme, l'anticomunisme, la defensa dels valors catòlics tradicionals, el nacionalisme patriòtic unitarista i excloent, i un llarg etc. La diferència resta en el fet que mentre Primo de Rivera va instaurar un règim provisional, Franco va mantenir el seu règim fins a la seva mort. En qualsevol cas, el franquisme va recordar l’etapa de Ministre del general, però no es va centrar en ella, quelcom que sí va fer amb la fundació de l’Aeronàutica espanyola per part del general Vives i de la qual fou el primer cap, que va permetre a l’Estat espanyol ser un dels primer països que incorporà l’Aviació a l’Exèrcit. En aquest sentit, Pere Vives va ser el promotor i a la vegada l’ànima de l’aviació militar espanyola, aviació que va tenir un dels seus primers episodis bèl·lics a la Guerra del Marroc. I encara més, perquè a banda de ser model en valors castrenses, és a dir valors militars, també ho va ser en valors catòlics en crear una família cristiana i espanyola, lligant a la perfecció amb l’autèntica Espanya que defensava el franquisme sobre el respecte a la tradició i el cristianisme, la de les grans virtuts castrenses i religioses, i no la dels polítics republicans-marxistes, quelcom que el Butlletí Setmanal d’Igualada va recordar als i les igualadines ja el 1942. 

Durant els primers anys del franquisme la figura del general Vives va passar bastant desapercebuda, però va començar a ser reconeguda pel règim als anys 50, no tant pel seu centenari, sinó probablement perquè Espanya, i per tant el règim feixista de Franco, va ser acceptada per a ser membre dels organismes internacionals de les Nacions Unides. De fet, i com a curiositat, el 4 de novembre de 1950 la ONU va decidir revocar l’impediment a que Espanya fos membre dels organismes internacionals establerts per les Nacions Unides, i l’11 de novembre del mateix any el setmanari comarcal Igualada situava en primera plana i al marge dret del mateix una frase firmada per Franco on deia que «nosotros no repugnamos la democracia; pero la interpretamos de muy distinta manera». En aquest sentit, Espanya necessitava projectar una cara “més amable” del seu règim, tant nacional com internacionalment, iniciant un “segon franquisme” on el capitalisme econòmic guanyava terreny a la falangisme polític. En aquest impàs, Pere Vives representava la unió dels valors castrenses i la disciplina moral que el règim volia preservar, al mateix temps que també representava el progrés aeronàutic, i per tant científic i lligat al capitalisme que Espanya necessitava transmetre, una conjunció perfecta per dur a terme el gir propagandístic que necessitava aquest segon franquisme del règim. D’aquesta manera es va voler immortalitzar la figura del general Vives amb un monument com el representant dels valors morals del franquisme, és a dir com a un home ideal, amb l’objectiu de «perpetuar la memoria de uno de de sus hijos más ilustres para que sirva de orgullo y ejemplo a las generaciones venideras, para que nuestros hijos y los hijos de nuestros hijos conozcan, admiren y emulen a nuestro compatricio el General Don Pedro Vives Vich». Així ho explicava el 18 de gener de 1958 l’aleshores alcalde d’Igualada José Singla Morera al diari Igualada quan l’Ajuntament va decidir erigir un monument al general Vives, immortalitzant les virtuts morals del general amb l’objectiu que fos un referent moral per a la ciutadania, valors que no eren altres que el respecte per la tradició i el cristianisme, la de les grans virtuts castrenses i religioses que va aplicar, segons el relat franquista, disciplinadament en la seva vida professional i familiar. 

Per tot això, el 2 de gener de 1958 l’Ajuntament d’Igualada va donar per aprovada la construcció d’un monument al general Pere Vives i Vich coincidint amb el centenari del seu aniversari i perquè, com recull la crònica municipal del diari Igualada del 4 de gener de 1958, a Guadalajara estava a punt d’erigir-se un monument «para perpetuar su iniciativa y esfuerzo como glorioso precursor de la Aviación española». En un principi, la inauguració del monument s’havia de fer durant la Festa Major de 1958, però finalment es va ajornar per a les vuit del vespre del 28 de setembre del mateix any, amb un conjunt d’actes al llarg del mateix dia i amb la presència, entre d’altres, del Capità General de la IV Regió Militar, el Tinent General Pablo Martín Alonso, l’alcalde de Barcelona Juan A. Samaranch Torelló i el Governador Militar General Enrique Gallego Velasco, acabant la inauguració amb «vivas al Caudillo, a España y al General Vives». Tres dies més tard, l’1 d'octubre del mateix any, conegut com el “Día del Caudillo” - l’1 d’octubre de 1936 Franco va ser investit com a “Cap de l’Estat”, sense saber que quasi un segle després l’1 d’octubre esdevindria una jornada d’empoderament democràtic, ironies de la vida -, Franco va rebre, de la mà Francisco Vives Camino (fill de Pere Vives Vich) la biografia del seu pare, evidenciant la mútua lleialtat. L’estètica de l’obra responia a la retòrica feixista del franquisme al transmetre valors ètics propis del règim, aplicant el monumentalisme a una imatge conformista realitzada amb un formalisme ètic que recull la vella idea arcaica de la contenció ètica de les passions i els sentiments com a virtut. 

És cert que fent una mirada superficial del monument al general Vives, algú podria dir que no és un homenatge feixista perquè no té elements directes com l’alçament del braç, ni es llegeix una inscripció amb al·lusions directes als caiguts per Espanya o d'exaltació directa de la nació. Tanmateix, en el context de 1950, quan el règim franquista volia participar de la ONU, el règim havia de camuflar els seus valors i moral feixista, però no va deixar de defensar-los legal, ètica i estèticament, corresponent aquesta escultura formalment de manera fidedigna a l’estètica compartida pels feixismes europeus. L’autor del monument, l’arquitecte Carles Lladó Badia, explicava en una entrevista publicada al diari Igualada el 23 d’agost de 1958 que volia imprimir un aire simbòlic que produís una sensació aèria, d’elevació i audàcia que farien recordar al general, fent l’escultura del general idèntica a la del Ministerio del Aire realitzada per Rafael Sanz. D’aquesta manera, l’obra contribuïa a la construcció del mite de fervor, optimisme, eficiència i vigor nacionalistes, claus pel progrés de l’estat espanyol. L’enginy tecnològic militarista que el discurs del franquisme (i tots els feixismes) posava en valor, encaixava perfectament a la figura del general Vives. Formalment es pot apreciar en el hieratisme estàtic i inexpressiu de l’escultura, mirada recta, amb la capa militar com a referència a la virtut intrínseca als valors rígids i d’ordre jeràrquic, és a dir, militarisme i cristianisme. L’escultura monumentalista representa al general amb una grandària major a la real i sobre un altar, enaltint i homenatjant la seva figura amb una ala d’avió al darrere referint la seva contribució tècnica a l’aeronàutica funcionant com a símbol de progrés tecnològic. Aquesta estètica la trobem també al monument del general inaugurat el 1960 al Paseo de Calvo Sotelo (l’actual Parc de la Concordia) a Guadalajara, o malgrat tot al monument inaugurat el 1979 del Museu d'Aeronàutica i Astronàutica de Madrid. En resum, militarisme, contenció i progrés tecnològic representats a través del monumentalisme, elements bàsics que trobem en l’estètica de l'escultura feixista, com per exemple en l’emblemàtic “Monument als Descobriments” de Cottinelli Telmo i Leopoldo d'Almeida de Belém, Lisboa, entre d’altres. 

Una darrera reflexió sobre l’actualitat del monument 

La significació de Pere Vives i Vich amb el militarisme i l’antidemocràcia és inequívoca, i amb relació a l’actualitat podem dir que no retirar l’estàtua del general Pere Vives, lluny de ser una banalitat, va ser el primer timo de la democràcia igualadina, motiu pel qual cal fer una petita reflexió sobre l’homenatge franquista que presideix el Passeig Verdaguer. No hi ha dubte que la tasca del monument al general era la de preservar els valors que el franquisme va trobar en ell i transmetre'ls a les següents generacions. D’aquesta manera, el fet de mantenir aquest homenatge a l’espai públic és sinònim, estèticament, de preservar en l'actualitat aquests valors, fent que el monument al general Vives esdevingui el darrer símbol feixista a Igualada. Han passat més de seixanta anys des de la seva inauguració i és més que necessari i oportú preguntar-nos si avui, en una societat democràtica, són realment aquests els valors que defensem com a societat i que permetem que ocupin l’espai public comú, especialment l’emblemàtic passeig de la ciutat; cal preguntar-nos, per tant, si segueix tenint un sentit adequat i actualitzat tolerar com a societat que un homenatge franquista al general Vives ocupi espai públic proclamat, teòricament, democràtic des de 1978. 

Avui, que som aquesta generació, no només no ens sentim majoritàriament reflectits en els valors castrenses i de tradició catòlica del general Vives, com va pretendre el franquisme, sinó que el fonament dels nostres valors són democràtics i rebutgem majoritàriament exaltar aquesta rigidesa moral com a model ètic inqüestionable, motiu pel qual és de responsabilitat col·lectiva treure aquest monument per tal de deixar de rendir-li homenatge al general i als valors que representa. Igualment, cal recordar que l’article 15 de la Llei de Memòria Històrica, el mateix pel qual l’Ajuntament d’Igualada ha retirat la darrera placa franquista, estableix que «les Administracions públiques prendran les mesures oportunes per a la retirada d'escuts, insígnies, plaques i altres objectes o esments commemoratius d'exaltació, personal o col·lectiva, de la revolta militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la Dictadura», sense oblidar que tot el règim franquista, i per extensió les seves exaltacions, eren una perpètua revolta antidemocràtica. Per aquest motiu no podem cedir espai públic a una representativitat tan minoritària i a la vegada tan contrària als valors democràtics actuals com ho és el monument al general Vives, perquè mantenir homenatges estètics o simbòlics als qui van contribuir a aniquilar la democràcia és no respectar la democràcia. 

En definitiva, i atenent al fet que el general Vives no només no va contribuir a la instauració de la democràcia, sinó que va ser ministre d’una dictadura; i que l’objectiu de l’estàtua era immortalitzar l'enaltiment dels valors ètics del franquisme com el militarisme i de tradició cristiana i sentiment nacionalista espanyol antidemocràtic, cal retirar l’estàtua de l’espai públic igualadí. En cap cas hauria de seguir presidint el Passeig Verdaguer, i fins i tot hauríem d’entendre que la seva presència en l’espai públic és un acte d’incivisme que hauria de ser erradicat perquè va ser pensada per defensar i representar valors contraris dels democràtics, amb unes connotacions i significacions que sovint són una amenaça per a la mateixa democràcia. I si els responsables polítics no prenen les accions oportunes, potser ens podríem plantejar la retirada d’estàtues realitzades pel moviment Black Lives Matter als EEUU i, per què no, posar en el seu lloc una proposta digne que simbolitzi, definitivament, la victòria de la democràcia, és a dir, la victòria de la llibertat contra la tirania.