Entrevistes

D'una broma a un grup que pica fort. Aquest és un resum d'un grup anoienc, els Vent Endins, que va començar amb unes havaneres improvisades a la Festa Major dels Prats de Rei i ara ha tret un disc i té a l'agenda uns quants concerts. El composen Isabel Gallego (veu), Josep Vila (veu), Guillem Duocastella (guitarra), Jordi Morera (violoncel), Toni Vilaprinyó (Baix), Cidão Rodrigues (Percussió). Portaran el seu disc 'Un moment per aturar-se' al Nucli Antic de Montbui, aquest diumenge, a les 10.

Aquest vespre, a Sant Pere Sallavinera, per arrencar les Nits Culturals, hi ha un convidat d'excepció. Jordi Savall (Igualada, 1941), torna a la seva comarca per portar el seu concert 'Diàlegs i Improvisacions. D'Orient a Occident i de l'Antic al Nou Món'. El compositor, director i intèrpret de viola de gamba serà en aquest cicle acompanyat del seu fill Ferran i per David Mayoral a les percussions, en un viatge amb temes de música renaixentista i barroca, peces dels cinc continents musicades per un dels igualadins més internacionals.

Activista incombustible, Arcadi Oliveres és una de les figures catalanes més reconeixibles en la lluita per la pau i la justícia social. Enguany, i després d'una primera edició el 2017, torna a Igualada com a professor dels dos cursos de l'Igualada School of Peace, “Peace and the world, today” i “Resistència civil i dinàmiques de no-violència”. Uns cursos que comencen aquest dilluns 2 de juliol.

La Titan Desert porta cada any a centenars de ciclistes al desert del Marroc, per submergir-se sis dies en una prova que travessa més de 600 quilòmetres de l'Atlas. L'empresa anoienca Cardiosos fa la supervisió mèdica de la prova. Enguany s'hi han desplaçat 12 tècnics i entre ells un igualadí, Johnny Acevedo, en la que era la seva primera experiència com a professional a la Titan Desert.

El David és un somiador. O, millor dit, un somiatruites. Amb només 25 anys, i gràcies a la barreja de tenacitat, tossuderia, passió i amor, ha fet realitat molts somnis: jugar a l’elit mundial de l’hoquei patins; que Xavier Pellicer, un dels grans mestres dels fogons, acollís a l’AbAc, el millor restaurant de Barcelona, un jove encuriosit que mai l’havia trepitjat; créixer i aprendre al costat dels millors cuiners del món; obrir un restaurant en una antiga fàbrica del barri adober del Rec d’Igualada en plena crisi... Ara n’ha complert un altre: escriure un llibre de cuina.

Cal Granotes acull aquest dissabte el segon festival Galàctic de Cançó i Poesia, que tindrà un apèndix diumenge amb una jam session. L'arrencada, avui a les 7 de la tarda, amb tres hores de música i poesia, amb pagament per taquilla inversa. A l'espai del Rec s'hi reuniran:  Cecili Ruedas, Joan Blau, Txell Sota, Pol Onyate, Ruben Gilgado i Quico Tretze amb poetes com Eva Carreras, Margarida Bernús, Gabriel Maria Pérez, Sílvia Bel Fransi, Josepa Ribera Vallès i Maria Santfores. Santfores, la cantant dels U-Tòpics -el grup anoienc de més ressò a principis dels 90- farà un interessant duet amb Quico Tretze. Parlem amb ella del seu univers interior, que no es limita a la seva faceta de vocalista, sinó a molts racons que ella mateixa segueix explorant.

La Cristina té 18 anys. És una noia riallera. Molt riallera. El seu somni és ser mestra d’educació infantil i actualment està treballant com a monitora de colònies i d’animació. Li apassiona aquesta feina, és la seva vocació. La Cristina és moixiganguera. La vaig conèixer allà, al local d’assaig, fent pinya. Un dia em va donar un escrit que havia fet explicant la seva experiència amb una malaltia: l’anorèxia. Amb aquestes paraules, la Cristina es despullava, valenta, sincera. Explica la seva experiència amb l’anorèxia com una relació entre dues persones. La Cristina escriu “recordo quan ens vam conèixer. Jo devia pesar 10-15 quilos més que ara. M’havies estat observant molt de prop cada dia de la meva vida i per això et vas apropar a mi a poc a poc, per no espantar-me. Ho tenies tot planejat. Em vas estar vigilant molts anys i vas decidir aparèixer en el moment just i el lloc adequat. Jugaves amb avantatge perquè em coneixies perfectament, i sabies el que volia escoltar en cada moment. Només havies de dir-m’ho i sabies que jo cauria als teus peus. I així va ser”. La Crisitina té ganes d’obrir-se, d’explicar-se, d’expressar-se i parlar d’aquesta malaltia que la societat, per una banda, alimenta i, de l’altra, amaga. En parlem.